Mirades

Ahir va ser un dia trist, d'aquells que per molt que saps que arribaran i teòricament et prepares per entomar el fet amb la màxima serenitat, quan la realitat, sempre tossuda, et colpeja amb cruesa t'adones que el glaç amb què has pretès embolcallar el teu cor es desfà a la velocitat de la llum i els sentiments es desborden. Res estrany quan has estimat. La pèrdua sempre és dolorosa per molt que sàpigues que has fet el què havies de fer. 18 anys, 5 mesos i 11 dies. Per un humà aquell moment en que deixes enrere l'adolescència, amb les hormones encara ben activades, i comences a endinsar-te en els camins tortuosos de la vida adulta. Per una Setter Irlandesa, com la meva estimada Creta, la vellesa en tota la seva cruesa i el punt i final biològic a una vida compartida de 18 anys, 4 mesos i 11 dies. Recordo perfectament aquell 8 de setembre de 1999 en què vas arribar a la meva vida com a regal de sant i la mirada entre afectuosa i airada que els va caure a les qu...

Cadascú mesura el pas del temps a la seva manera. Alguns es limiten a passar pàgines del calendari, d'altres computen les arrugues del rostre, el minvar de les zones piloses o la capacitat de moviment de les articulacions, hi ha qui es dedica a comptar les lligues del Barça de futbol o les eurolligues de bàsquet (els de la Penya ja hem desistit. Ocampo dimissió!!!!)... De fet, estic convençut que hi ha tants mètodes com éssers humans habiten aquest planeta. A l'hora d'aplicar-me el "cuento" cal dir que, des de fa uns quants anys, utilitzo un sistema infal·lible basat en una imatge concreta que repeteixo en el mateix lloc, posició i més o menys dia. D'aquesta manera, immortalitzo un instant que obeeix a una tradició familiar molt arrelada en el temps (visita a la Boqueria amb esmorzar de forquilla inclòs en dates nadalenques) i, de passada, al situar les imatges resultants en paral·lel, hom pot comprovar els canvis que es van produint en el subjecte obj...

Alguna vegada he explicat que tinc una colla d'amics que, com que els sobra temps, fins i tot es dediquen a llegir allò que de tant en tant publico en aquest bloc. Entre ells fan apostes sobre si el què escric forma part de la meva realitat quotidiana o bé de la ficció que les neurones tenen a bé proporcionar-me amb més o menys encert. Òbviament jo callo (mantenir la intriga té un què) i no els hi dono cap pista. Que pensin el que millor s'ajusti als seus interessos o allò que els faci més feliços, que bé que s'ho mereixen encara que només sigui perquè tenen la paciència d'aguantar-me i llegir-me. Tota aquesta colla, a més d'altres virtuts que no venen al cas però que hi són, tenen una característica comuna que m'afecta directament: m'animen a escriure i quan veuen que m'arrepenjo massa en el silenci literari són dels que em truquen (que no whatsapegen en les variant escrita i/o missatge oral) per recordar-me que tinc una certa obligació amb el meu...

Soc un animal de costums, no hi puc fer res! I, com a bon Bonamusa, una mica cabut (d'altres diran que em quedo curt, que "una mica" és fàcilment substituïble per un adverbi de quantitat més contundent...). Aquí tampoc hi puc fer res, deu ser qüestió dels gens heretats per part de pare i mare a igual proporció. Els Turon tampoc es queden curts!  Vist el perfil deu ser fàcil entendre que no tinc cap intenció de modificar determinats hàbits que considero saludables per la ment i el cos. Un d'ells és donar per iniciat l'any nou una vegada finiquitat el concert que des de temps immemorials té a bé obsequiar-nos la Filarmònica de Viena i retransmetre la 1 de Televisió Espanyola a partir de les 11.15h del dia 1 de gener. Certament no és del tot agradable llevar-se per escoltar-lo, especialment si la nit anterior ha estat mogudeta i has arribat a casa a hores intempestives (de l'estat no cal donar-ne públic compte), però el rellotge biològic mana i t'empe...