Mirades

Avui fa 5 anys que el càncer va decidir, sense consultar-t'ho i encara menys demanar-nos-ho, que ja havies viscut prou. Òbviament tu no hi vas estar d'acord (nosaltres tampoc). Sempre deies que et quedaven moltes coses per fer (i com a mínim la mateixa quantitat de llocs a veure), tantes que no te les haguessis acabat ni amb mil anys d'existència (deu ser la conseqüència de ser un cul inquiet que quan està a punt d'acabar un projecte, per no dir uns quants, ja té el següent/s a la ment). Vist amb perspectiva puc dir que vaig tenir la sort d'acomiadar-me i d'estar amb tu fins a l'últim moment. No et vaig veure mai enfonsar-te sinó acceptar el teu destí amb serenor i sense deixar de lluitar ni un instant per mantenir un mínim de qualitat de vida malgrat la bèstia et rosegava per dins de forma inexorable. La teva única preocupació van ser els que ens quedàvem. Com sempre vas ser exemple fins i tot en els moments més trists i amb capacitat d'aportar ...

El juliol és un d'aquells mesos que tinc marcat al calendari amb abundància de groc "fosforito". No és un fet nou, forma part d'un ritual que es remunta en el temps i que, gràcies a aquest, ha anat incorporant més taques de color per subratllar dates senyalades. Per un mataroní de pro (no em tinc com a tal però queda bé dir-ho) no podria ser d'altra manera. El dia 24 la oficialitat diu que comencen Santes en forma d'entremès (m'agrada dir-ho així encara que potser algú em correrà a cops de gorra) i que aquestes es perllonguen fins el 29. Tant li fa que de fa anys i panys la nostra preuada festa major va trencar esquemes i ja fa dies que tira milles. Les tradicions (i les dates) són per això, per mantenir-les. I a capgrossos no ens guanya ningú! Per tant, el ritual diu que toca assistir a uns quants actes (acompanyat dels fidels de sempre, òbviament). Tant li fa que en alguns ja jugo en una altra divisió (l'edat no passa en va), que he reduït p...

Massa dies sense plantar-me davant d'un full en blanc i deixar-me anar. Bé, això tampoc és ben bé cert. Fulls en blanc me n'he posat al davant cada dia. Literalment, tot i que no en format convencional si per això s'entén emprar un DIN A4 convencional o un foli de paper blanc o lleugerament marró (encara que sigui per nostàlgia, necessàriament ha de ser d'aquells que porten una marca d'aigua en format galgutxu) i anar-lo omplint amb lletra relligada cada vegada més inintel·ligible (estic perdent l'hàbit d'escriure amb un estri tan mític per mi com una ploma estilogràfica).  De fet, crec que s'ajustaria més a la realitat dir allò de que he estat plantat davant un ordinador (torre o portàtil depenent de l'ocasió) amb el corresponent processador de text obert (habitualment el Word) però, que voleu que us digui, no sona tan bé! A vegades val la pena deixar la modernitat en segon terme i recórrer a la màgia dels clàssics...  Això sí, full darrere ...