Alguns diuen que la meva oïda no és massa bona. Jo evidentment no ho noto (no entra dins aquesta consideració les vegades que desconnecto i, per tant, voluntàriament no escolto a qui se m’està adreçant. Ull, no és sempre, només amb aquells que són excessivament pesats i/o repetitius). Clar que el meu pare tampoc ho notava abans de passar per l’otorrino i el resultat van ser uns audífons. Veurem si la genètica em juga una mala passada... En fi, feta aquesta consideració prèvia, dir que dissabte se’m va generar un dubte existencial. A quarts de vuit del vespre (a vegades més tard, va en funció de la calor i sobretot del grau d’humitat) surto a passejar els galgutxus per la muntanya i en el camí d’aproximació al camp base (permeteu-me la llicència encara que en realitat es tracti d’un turonet amb creu al cim) un so conegut però mig oblidat em va mig trasbalsar. Només a mi, els perrunus van continuar tant panxos jugant entre ells. No em va caldre preguntar a ningú a què corresponia ...
Una mirada íntima a la quotidiànietat