Com passa el temps! Avui fa vuit anys que el maleït càncer va posar punt i final de forma prematura a la vida del meu pare. Vuit anys d’absència que els bons records, que són molts i preuats, no compensen però, si més no, ajuden a portar una crua realitat: tots som mortals. I com cada any, mentre el cos aguanti, excursió a peu des de Mataró fins a Burriac on la marinada es va encarregar d’escampar les seves cendres per tota la vessant on s’ubica el poblat ibèric més important de la Laietana (el dia que s’excavi en extensió alguns serem feliços!). Aquest any, canvi de ruta. De Mataró fins Argentona seguint el traçat de la riera que delimita ambdós municipis i d’aquí, seguint el camí de les fonts fins dalt del cim on s’alça el castell que dona nom a la muntanya (o és al revés?). Contemplar les vistes de la plana et fa adonar de la sort que tenim els que hem nascut al Maresme, on es fonen mar i muntanya en una abraçada que enamora. Baixada per la vessant de Cabrera, en la seva vers...
Una mirada íntima a la quotidiànietat