Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

Propòsits coherents

365 dies conformen un any (366 quan és de traspàs). 8.760 hores. Descomptem-hi ara el temps que passem inactius, no tot, sinó només aquell  que esmercem en dormir. Ja avanço, per poder-ho quantificar amb un mínim d'objectivitat, que quan em vaig examinar del First Certificate (fa mil anys... Com a mínim!) em va caure un text que parlava de la son i, refotut ell, determinava que les dones necessiten una mitja de 7,15 hores i els homes 7. Visca la igualtat! Però tornem als números, si descomptem 7 hores per barba (soc generós) ja només ens queden  258,5 dies o 6.205 hores. Anem per la segona part. Si ara comencem a restar el temps que ens comporten les obligacions que poden ser més o menys comuns a tots els mortals (menjar, beure, rentar-se, vestir-se, treballar...) és fàcil adonar-se que allò que en diuen temps per nosaltres mateixos (oci/aficions/desconnectar del món) no és que precisament ens en quedi molt. Anem amb el temps pautat, sovint ens estressem més del què toca...

125 i els que queden!

Vaig tard. Ho sé. Però millor tard que mai! I no, avui no torna a ser el meu aniversari. Fotut ho tindria si anés fent anys cada mes. Encara li faria la competència a Matusalem (tot i que al seu costat encara seria un jovenet sense pèls a la cara ni a cap altre lloc del cos).  Ahir, senyores i senyors, el millor esport del món mundial i de l'univers conegut i ignot, el bàsquet, va celebrar el seu 125è aniversari. Podria remuntar-me més enllà en la història però m'estalviaré les teories que situen el seu naixement al continent americà en èpoques precolombines més que res perquè diu la dita que als perdedors d'aquell esport els hi tallaven el cap i, francament, ho trobo una mica exagerat tenint present que els valors positius de l'esport estan de moda i són mirall per altres àmbits de la vida (i, òbviament per una qüestió pràctica que m'afecta directament: fa anys que circularia per aquests móns de Déu sense cap). Tot és deu a un personatge anomenat Jame...

I tu, ho faries?

S'acosta el Nadal (em quedo amb el nom que ha fet fortuna des que la tradició judeocristiana va impregnar la nostra societat tot eclipsant el què realment s'ha celebrat des de l'inici dels temps: el Solstici d'hivern). I, s'acosta, per tant, l'època en que, seguint amb la lògica de la tradició, ens hem de fer regals per demostrar que ens estimem. Ja és ben curiós, sempre he pensat que els regals s'han de fer no necessàriament quan toca sinó quan un té necessitat d'expressar quelcom vers algú altre (a poder ser afecte tot i que també hi ha altres motivacions segurament no tan nobles) i que no necessàriament han de consistir en un o varis objectes materials. De fet, per mi, el millor regal continuarà sent un petó o una abraçada d'aquells que m'estimen. No parlaré de consumisme, altre aspecte que, de nou, la tradició (en aquest cas provinent del progressisme, tot i que potser un xic dogmàtic), diu que toca fer-se'n ressò en aquestes dat...

Tens un do especial

Hi ha persones que tenen un do especial. En conec unes quantes. Algunes properes, altres no tant, però totes caracteritzades per disposar d'aquest privilegi que tinc el goig de gaudir.  Dons diferents, certament...  Hi ha qui té la capacitat de treure't un somriure sense necessitat ni de presència física, només fent volar la imaginació i dibuixant records apareix sense poder evitar-ho (si llegeixes aquest post ja saps qui ets).  Hi ha qui té la capacitat d'abraçar-te quan més necessites uns braços que t'enllacin amb força i no calen paraules, amb una mirada n'hi ha prou (si llegeixes aquest post ja saps qui ets). Hi ha qui té la capacitat d'asseure's a la taula i conversar de mil i un tema interessants i amb contingut. El temps vola i ni te n'adones!   (si llegeixes aquest post ja saps qui ets). Hi ha qui té la capacitat de perdre el cul quan el necessites, faci un dia, una setmana, un mes o un any que no l'has vist o ben poc ...

Signes ortogràfics

Avui (ahir deu ser més correcte perquè quan escric són altes hores de la matinada) he acabat un relat que m'ha omplert de felicitat durant tot el temps que l'he anat elaborant exceptuant el seu  desenllaç final. Crec que he patit el síndrome Arturo Pérez-Reverte (és collonut, esmento aquest autor i més o menys a la mateixa hora algú penja un article escrit per ell!), a qui li reconec una capacitat literària sublim que sovint acompanya, malauradament per mi que he devorat totes les seves obres, amb una finalització poc acurada o viciada per la pressa de posar el punt i final. M'he espremut totes les neurones per continuar escrivint però no me n'he sortit. He burxat tots els racons del meu interior per fer aflorar continguts que permetessin refer un relat que sota cap concepte es mereix el final que li he acabat donant. He donat voltes i més voltes. I he entrat en la roda del hamster. Voltes i voltes i no me n'he sortit.  Quan la ploma es nega a seguir co...

Receptes literàries

No puc evitar-ho, m'agraden les frases fetes, les dites populars i els refranys . Potser el motiu es que condensen el coneixement i l'experiència acumulada de generacions i generacions i són sàvies per definició. O potser és que permeten sintetitzar de forma acurada continguts un xic enrevessats o simplement massa extensos, tot dotant-los, a la vegada, d'un toc popular sovint combinat amb dosis d'ironia i subtilitat. En tot cas, sigui el motiu que sigui, em surten soles, per no dir que se m'escapen, i flueixen lliurement tant en l'expressió oral com escrita.  Darrerament he combinat aquesta v(b)ella afició amb el desenvolupament d'una nova "passió": subratllar aquelles frases que em criden l'atenció en tot tipus de text i aturar-me una estona per intentar treure l'entrellat de la seva profunditat (en el cas que siguin profundes, altres simplement tenen la capacitat de fer-me aflorar un somriure... I amb això ja en tinc prou). No dei...

Filies i fòbies

Per què serà que tinc la impressió que hi ha molta gent que li té fòbia (potser l'adjectiu és excessiu) a aquells que els hi van bé les coses. I no ho dic necessàriament en termes econòmics o de possessions materials, tot i que el el tema d'avui va d'això, sinó fins i tot referint-me a estats d'ànim (potser perquè més d'una vegada he sentit, amb to no massa alegre, allò de "mira, aquest sempre riu" . Doncs, bé, si riu millor per ell. Ja m'agradaria a mi passar-me el dia amb mal de panxa fruit d'atacs sovintejats de riure!). Tant costa alegrar-se dels èxits dels altres? A què ve aquesta filosofada? Senzill. Porto un parell de dies debatent sobre les virtuts/defectes d'una empresa pionera que per més inri resulta que és gallega: Inditex. Tot va començar quan algú va penjar la notícia de que el seu factotum , l'Amancio Ortega, feia de més i de menys amb els impostos que paguen les empreses del grup (recollint així les conclusions d...

Síria: patrimoni de la deshumanitat

Els anys 90 vaig tenir la sort, i més vist ara en perspectiva, de patejar-me Síria. Va ser tota una aventura. No per les dificultats d'arribar-hi (amb bus procedent de Jordània) o per sortir-ne (avió comercial sense low cost) sinó pel que vaig ser capaç de descobrir-hi i pel bagatge personal amb el què vaig tornar a casa. Certament vaig preparar el viatge amb certa meticulositat, posant en pràctica els coneixements que tenia sobre la zona i xafardejant totes les guies que van caure a les meves mans. Però la realitat va superar les expectatives i no només vaig poder contemplar paisatges increïbles i una riquesa patrimonial certament envejable sinó que també em vaig trobar alguna que altre sorpresa: mai havia estat en un país on els uniformes de tot tipus fossin tan presents en l'espai públic i on l'amabilitat de la gent (allò de l'hospitalitat àrab) fos tan extraordinària. Valgui un exemple a tall d'anècdota: Alep. Un dia qualsevol. Visita obligada al soc (mercat...

Justícia catxonda

Va ser l'alcalde de Jerez qui ja fa un bon grapat d'anys va fer viral l'expressió " la justicia es un cachondeo ". En el seu cas va recórrer a tan afortunada frase en el marc del seu etern contenciós amb un famosillo també catxondo, en Bertin Osborne i després d'haver perdut uns quants contenciosos. La frase, però, va fer fortuna i ha arribat fins als nostres dies on encara s'utilitza de tant en tant. De fet, els estudis científics que provin aquesta afirmació no han sovintejat i més aviat ha estat la cultura popular i aquells que han hagut de patir revesos judicials o no han aconseguit entendre determinades maneres de fer (recordeu un tal Millet que se n'ha enfotut del mort i de qui el vetlla i encara se'l veu en restaurants d'estrella Michelin?) qui ha mantingut viva la flama. Però aquesta situació també ha passat a la història. Per fi algú, amb tot el seny del mon, ha decidit investigar què hi ha de cert en el catxondeo judicial. I n...

Rotondes competitives

Si hi ha un factor clau en l'economia moderna (també la podeu anomenar capitalista) aquest es diu competència. Les empreses competeixen entre elles i aquest factor esdevé positiu en clau interna ja que les obliga a ser més eficients però també pels que estem a l'altre costat, és a dir, els consumidors ja que tenim on remenar i escollir (i ja se sap, si vols que em quedi el teu producte i no amb el de l'altre m'has d'aportar algun valor afegit o si no te'l menjaràs amb patates...). Aquest "tresor" de l'economia de mercat no és patrimoni només de les empreses. És prou evident. Sense entrar a valorar la competència que s'estableix entre les persones físiques (i que alguns estimulen especialment en determinats àmbits) em centraré en un altre espai de la nostra societat: els municipis. I no ho faré analitzant els projectes que desenvolupen per atreure inversió que s'acabi traduint en la creació de més llocs de treball (i a poder ser amb més ...